S'acosten temps millors, no en tingueu cap dubte. Ja sé que després de la humiliant retallada que ha experimentat el nou Estatut, parlar de bons temps sembla gairebé un estirabot. El Parlament de Catalunya, certament, ha estat humiliat, i quan un Parlament és humiliat ho és també el poble que representa. Però, de vegades, hi ha moments a la vida en què cal fer un pas enrere per després poder-ne fer dos endavant. El nou Estatut, contràriament a allò que ens diuen els altaveus oficials, no és un pas endavant, és un pas enrere. I ho és per moltes raons. Us en diré algunes:

 És un pas enrere, perquè la majoria dels catalans que l'han votat, no han tingut oportunitat de saber què votaven.

 És un pas enrere, perquè mai, al llarg de la seva història, Catalunya no havia estat víctima d'una tan gegantina i mediàtica rentada de cervell. Mai el poble català no havia estat tan descaradament coaccionat a votar d'acord amb les ordres dels seus governants i mai no s'havia satanitzat tan ferotgement la dissidència. Que difícil que ho hauria tingut el “sí” sense la inestimable col·laboració del Partit Popular, que amb el seu “no” ha pretès fer-nos creure que aquest Estatut és gairebé una declaració d'independència.

 És un pas enrere, perquè, quan el poble català comenci a veure les mancances d'aquest Estatut, Espanya li recordarà que va ser ell mateix qui es va posar la corda al coll. O no és posar-se la corda al coll el fet de condemnar els joves que avui tenen trenta anys a reivindicar, quan en tinguin seixanta (a l'any 2036) l'Estatut del passat 30 de setembre, que, ves per on, és justament el que ara mateix ja hauria de ser una realitat? I això sense comptar que encara queden 60 competències per a transferir de l'Estatut del 1979. És que no ens adonem de l'ensarronada?

És un pas enrere, en definitiva, perquè, per a una nació amb clara consciència de ser-ho, el text aprovat al Congrés espanyol, no tan sols no satisfà les necessitats de Catalunya, sinó que és humiliant i ofensiu des del punt de vista nacional.

Tot i això, però, dic que s'acosten bons temps, perquè, com més es tensa la corda, més augmenten les probabilitats que es trenqui. El gran avantatge d'aquest pas enrere, per tant, és que, quan es descobreixi l'engany –i això passarà en el termini d'un parell d'anys–, la seva conseqüència més immediata serà l'efecte despertador. El mateix efecte despertador que va tenir el govern de José María Aznar per a l'independentisme català. Vull dir amb això, que és en l'adversitat quan els catalans recuperem l'esperit indòmit que ens va caracteritzar en altres temps; és en l'adversitat quan oblidem les nostres diferències i ens unim com el que som: un sol poble que lluita en defensa del més elemental dels drets humans: el dret de decidir.

És inadmissible que, si som una nació amb mil anys d'història i amb el Parlament més antic d'Europa, el nostre Parlament estigui subordinat a la voluntat d'una altra nació i d'un altre Parlament. Només aquells que no es veuen amb cor de decidir per ells mateixos permeten que un altre ho faci per ells. No ens hem de comportar com si fóssim predeterministes i creguéssim que la nostra subordinació és eterna i està escrita en els estels. Ens van subordinar per la força, és cert. És més, ho van fer per la força perquè no tenien la força de la raó. Però, transcorreguts gairebé tres segles d'aquella desfeta, ja no tenim cap excusa per a justificar la nostra passivitat. O som un poble infantívol, és a dir, un poble que no creu en ell mateix ni en les seves pròpies forces ni en els seus valors i que delega les seves responsabilitats en un altre poble, o som un poble adult, i, per tant, no admetem cap altre estatus jurídic per al nostre país que no sigui el d'un Estat lliure, independent i plenament sobirà.

I quines són les claus per a arribar-hi?, ens preguntarem. ¿Com es passa de ser una regió d'Espanya a ser un Estat europeu? Doncs, és molt fàcil. És tan fàcil, que, quan arribi el moment, ens semblarà mentida haver viscut tres segles encadenats a un Estat que s'ha reafirmat per mitjà de la nostra subordinació. Per començar, Espanya és un Estat feble, molt feble. Fixeu-vos que nosaltres som les últimes colònies que li queden. Totes les altres, quan han pres consciència dels seus drets, han seguit el camí natural de la vida, que és el camí de l'emancipació. Es pot saber a què esperem nosaltres, per seguir el mateix camí?

És per totes aquestes coses que jo, avui, aquí, en aquest lloc emblemàtic i ple de simbolisme, com és el Pi de les Tres Branques, us vull fer dues propostes. Són dues propostes que em semblen requisits ineludibles si volem culminar aquest procés de recuperació de la sobirania que ens va ser arrabassada per la força de les armes.

En primer lloc, cal que estiguem units. Cal tancar definitivament la divisió de l'independentisme català. Hem de ser prou valents i intel·ligents per a superar les diferències que en aquests moments separen totes les forces independentistes, i unir-nos en un únic objectiu. Estic parlant de la defensa d'una causa justa i noble que és molt més important que tots nosaltres. Aquesta causa té un nom: Països Catalans.

Temps hi haurà, quan el nostre poble sigui lliure, de situar-nos cadascun en el color polític que ens pertoca. Però aquest moment encara no ha arribat. Encara no és l'hora de comportar-se com si fóssim lliures, perquè no ho som, de lliures. I mai no ho serem si, com us deia, no som capaços d'aparcar les nostres diferències internes i mantenir-nos units. I si no sabem com fer-ho, si ens cal imaginació, mirem què fan el Partit Popular i el Partit Socialista. Limitem-nos a imitar els espanyols: n'hi ha de dretes i n'hi ha d'esquerres; però, per damunt de tot, són espanyols. ¿Com es pot ser independentista català i considerar la llibertat nacional un tema secundari? Cap home ni cap dona no és lliure si no ho és també el seu país. Aquesta, per tant, és la primera proposta, una proposta que es diu “unitat”, la unitat de totes les forces independentistes catalanes.

La segona és diu “internacionalització”. Hem d'internacionalitzar el conflicte. Prou de manifestacions a Barcelona, a Palma, a València o a Perpinyà. I prou, naturalment, de manifestacions a Madrid. D'ara endavant, les manifestacions del poble català s'han de fer a Brussel·les. ¿No és Brussel·les la capital de la Unió Europea? I, ¿no és la nació catalana una nació d'Europa? Doncs, aleshores, què hi anem a fer a Madrid? Si no som espanyols, per què fem manifestacions a Madrid? Mentre ens manifestem a casa nostra o a Espanya, el nostre conflicte sempre serà vist per la resta del món com un conflicte intern de l'Estat espanyol. Només viatjant al cor de la Unió Europea i manifestant-nos davant el seu Parlament –que també és el nostre– aconseguirem que l'anomenat problema català deixi de ser un problema domèstic i passi a ser un problema europeu. És a dir, un problema internacional. I no tinguem cap dubte que això és l'última cosa que vol Espanya, la internacionalització del nostre conflicte. No ho vol el Partit Popular i no ho vol el Partit Socialista. De fet, hi tenen pànic. Per això mantenen hermèticament tancades totes les portes que ens podrien projectar arreu del món amb el nostre nom: Ja sigui a la Unió Europea, a la Unesco, en els fòrums internacionals o a través de les seleccions nacionals. Espanya no vol que el món sàpiga de la nostra existència, no ho ha volgut mai. Per tant, atès que és això el que li fa més mal, és just en aquest punt que hem de concentrar totes les nostres energies. D'ara endavant, les nostres reivindicacions les hem de fer a Brussel·les. És allà on deixarem de ser invisibles, és allà on, els agradi o no els agradi, vulguin o no vulguin, ens hauran d'escoltar. És a Brussel·les on tindrem els altaveus i la projecció internacional que la nostra causa necessita.

Fa un any, solament un any, que ningú no sabia que Montenegro seria un Estat independent. No ho sabia el món i no ho sabien ni els mate¡xos montenegrins. I mireu-lo avui. Avui Montenegro és un Estat de ple dret al cor d'Europa. I el mateix passarà als Països Catalans: a mesura que ens hi acostem, quan se n'albiri la possibilitat, no en tingueu cap dubte, sortiran independentistes de sota les pedres. I, per tal que aquesta realitat s'esdevingui, només hem de tenir present una cosa, una única cosa: La independència no és un privilegi, la independència és un dret.

Moltes gràcies,
VÍCTOR ALEXANDRE
Discurs al Pi de les Tres Branques, 16 de juliol del 2006

(Peramola, estiu de 1989)
Se n'ha parlat i se'n parla, fins al punt de despertar passions enèrgiques i aixecar polseguera. I és que el tema, la situació del català, la llengua pròpia de Catalunya, en els nostres dies, és un peix que es porta l'oli. Lingüistes, sociolingüistes, professors, correctors, animen l'ambient cultural amb debats que treuen foc i que tenen un gran ressò en la premsa. ¿Recula i es va fonent, la llengua catalana? Va fent la viu-viu i tot just s'aguanta? Es recupera i es normalitza?
Abans de parlar de llengua, però, potser caldria formular-nos si el nostre país té prou consciència de ser i de voler ser, si ja li va bé la subordinació o bé aspira a la sobirania. Perquè si no és així, si no hi ha uns objectius de redreçament nacional vigorós, si no hi ha un fet col•lectiu –és a dir, polític i civil– que permeti de viure naturalment, plenament, normalment en català, la mateixa inèrcia de l'anar fent ens portarà –ens porta– a l'actitud del ruc de la dita: «Ja pots xiular, ja, si l'ase no vol beure!»
Toquem de peus a terra i no vulguem enganyar-nos: la salut del català és precària, quasi crítica, amb una constant pèrdua d'expressivitat i caràcter. Certament no té la mort a data fixa, això no, però dia que passa, dia que s'amara més de castellà, encara que la situació del país no és com en els anys cinquanta: hi ha una llei de normalització que empara l'ús i el coneixement de la llengua, al costat d'uns mitjans de comunicació escrits i audiovisuals força consolidats. Tanmateix, traguem el cap per qualsevol cafè de la nostra comarca i escoltem la parla espontània dels jugadors de cartes, una àrea lingüística ben específica: el coll o la collada es van convertint en «pal», hi ha qui «talla» en comptes d'escapçar, i ben poca gent remena, quasi tothom «barreja». Al carrer el llenguatge del jovent encara és pitjor. Una mostra: al camp de futbol, la pilota toca el «poste» o el «travessanyo», algun esportista es fa mal al «tobillo» i, si la lesió és important, ho solventarà amb una «tobillera» i continuarà estant al «césped». I no parlo ja de la caiguda de pronoms febles, els girs sintàctics, la fonètica… Sí, així parlen el jovent, xicots i mosses de catorze a vint anys. I hom pensa: si el demà dels país depèn de les aules, ¿quants ensenyants es fan càrrec que primer de tot han de ser professors de llengua?
Políticament tampoc no rutlla pas tot bé; gens ni mica: els nostres dirigents, tret d'alguna digna excepció, en comptes de donar llum donen fum. Deixen el català en l'oblit, excusant-se en la cooficialitat –imposada–, sota un pactisme que sempre beneficia l'Estat, hegemònic i unificador, constant erosió d'una de les claus de volta de la nostra identitat. De fet, sembla que se'ls en foti, de prendre partit per la normalització de la llengua, o potser sí, que tant se'ls en dóna, perquè hom es pregunta, per exemple, què se n'ha fet, de la Llei de la Funció Pública.
Civilment prendre consciència de viure en català és encara força lluny del quefer quotidià. Hom continua confonent arreu el servilisme amb l'educació. Persones de parla castellana nades aquí o que fa anys i panys que hi viuen reben la «deferència» sistemàtica dels catalans per mitjà del canvi d'idioma. Passem, davant uns interlocutors sense cap voluntat de conèixer-nos ni respectar-nos, de la dignitat de ser al no-res de la hibridesa. Cap a mitjan segle XIX, mossèn Anton Serra i Planas, rector de Pallerols de Rialb (Noguera), ja va preveure la pedregada que ens venia a sobre i clamà: «Encara la gran mania / de parlà'ls en castellà! / A ells lo pur català / sempre parlar-se'ls deuria; / qui no. l sàpiga, que estúdia, / que si vol ja l'apendrà.» No l'hem sabut o volgut creure, i així ens va tot plegat en la discriminació de la llengua pròpia en favor del castellà, en la propaganda, el comerç, etc.
És cosa de tots plegats conservar el català que ens queda? La resposta és afirmativa. Ara bé, s'hi ha de posar el coll. Crec, si més no, que la llengua no s'aperdua per pressions externes i insalvables, sinó perquè aquells qui la tenim no en fem l'ús que n'hem de fer.

Apèndix (Peramola, estiu del 2004)
Al cap de quinze anys, com a ciutadans d'una Catalunya lingüísticament normal –és a dir, en què la anormalitat no continuï essent la normalitat– no som, ni de bon tros, allà on érem; estem molt pitjor.

Un dels contes de Jorge Bucay se situa en un reialme on abunden les vinyes. Els seus vinyataires sempre havien pagat importants quantitats a la corona en concepte de contribucions. Fins que un dia el rei decideix abolir les taxes reials per considerar-les abusives. En contrapartida, el monarca es conforma que un cop l'any tots els pagesos aboquin una gerra del vi produït en una gran bóta. Com que es tractarà del millor vi de la collita, els guanys permetran finançar les despeses del regne. Tal dit, tal fet, queda convocat un acte públic per tal que tothom hi pugui fer la seva aportació. Acabada la cerimònia, el rei constata un gust estrany en tastar el vi recaptat. De seguida una comissió d'experts l'alerta que l'únic líquid que conté la bota és aigua. A cau d'orella el més vell dels assessors reials no dubta a dir-li que probablement a un dels vinyataires li ha passat pel cap posar aigua a la seva gerra. Perquè, una vegada abocada dins tants litres de vi, ningú no se n'adonaria. El problema és que la idea també s'ha ocorregut a cada un de la resta de camperols.
La petició que darrerament han fet un grup de magribins de Falset perquè les classes que els fa el Consell Comarcal del Priorat siguin en castellà té més d'un lligam amb la historieta d'en Bucay. I és que mentre hi ha tants catalanoparlants que constaten la necessitat urgent de fomentar l'ús interpersonal del català, quan és l'hora de posar-ho en solfa ens assalten pensaments de l'estil dels vinyataires. La nostra reacció lingüística davant un extracomunitari, fins i tot entre independentistes, és la d'aigualir el vi: dir-nos a nosaltres mateixos que jo puc ser l'excepció parlant-li en castellà perquè ja hi haurà algú que ho farà en català. Malauradament, és tot al contrari. La tendència majoritària dels catalanoparlants és la de parlar en castellà, tant als nouvinguts com als castellanoparlants que fa dècades que viuen entre nosaltres. No fer-ho així ha esdevingut una incomoditat que ens fa sentir ridículs, contrariats, incorrectes. I és que rere aquesta càrrega emocional hi ha una pressió que ens empeny a canviar de llengua. En el País Valencià, per exemple, aquesta atmosfera és tan atuïdora que, per al filòsof valencià Antoni Defez, si algú parla la nostra llengua habitualment és perquè no sap castellà, o no en sap prou: «Es podria dir sense perill d'equivocar-se que la gran majoria dels valencianoparlants només tenen un problema: no haver pogut encara substituir la seua llengua pel castellà» (dins el diari Avui, 11-11-04).
Si hem d'esperar que siguin els «altres» els qui ho facin, el català també s'esfumarà igual que el vi del conte. Per això, els membres de l'esmentat col•lectiu marroquí del Priorat al•leguen que assistir a classes de català, tal com fan actualment, no té el més mínim sentit en no poder fer servir aquesta llengua en la seva quotidianitat.
Encara que el problema de fons és Espanya, la nostra llengua és qui en paga els plats trencats. I és que quan una demanda d'allò més elemental (poder viure en català als Països Catalans) no és satisfeta, aquest greuge dificulta entre els menyspreats poder raonar i actuar en termes lògics. Tota la resta requereix fer dobles esforços i unes pràctiques militants que en moltíssims casos els humans no som capaços de sostenir. I aleshores ens consolem imaginant que això de lliurar un petricó de vi al rei o de parlar en català a la nova i vella immigració ja ho farà sa tia.

M'he permès d'utilitzar el títol d'un conte de Pere Calders per a fer referència a una sèrie de fenòmens lligats als processos de substitució cultural que uns quants autors han analitzat des de diversos vessants amb rigor i valentia. Sense menystenir l'efectivitat de l'aniquilació física, l'agressió militar, el terror i la repressió política com a instruments destructors d'una identitat i com a pas previ i necessari per a la imposició de la nova identitat que es pretén implantar, aquestes pràctiques cruentes van sempre acompanyades de mecanismes i estratègies més subtils d'infiltració ideològica, control social i guerra psicològica, coses que constitueixen el nucli, menys espectacular i visible, perquè no deixa cap rastre de sang, d'un típic procés de substitució cultural, d'altra banda, de tots els processos colonials, una veritable «reprogramació» que Josep Huguet ja va detectar amb encert i ironia l'any 1988 en el seu llibre acabat de redactar el dia de la segona «fiesta nacional de España», un recull de tòpics i mentides espanyolistes que, a còpia de repetir-les, seguint la coneguda fórmula de Goebbels, s'han convertit en veritats en les ments dels malalts d'autoodi i de més d'un despistat.
Dins aquests mecanismes i estratègies hi ha tota la xerrameca políticament correcta i en aparença innòcua sobre la modernitat, el progrés, la pluralitat, el cosmopolitisme, el mestissatge, la multiculturalitat i el multilingüisme, entre altres subterfugis i eufemismes que donen cobertura conceptual a tota mena d'infàmies. Un bon antídot o arma metodològica és desconfiar de tots els actes, festes, fòrums i martingales que girin a l'entorn de les «llengües», les «cultures» i els «ciutadans», en plural, perquè sovint acaben implicant un misteriós arraconament de la nostra llengua, de la nostra cultura i del nostre poble, en singular.

«Barcelona tiene poder»
La Barcelona socialista o «tristpartita» (el matís em sembla irrellevant), la ciutat hispanoamericana, oberta, integradora, mediterrània i olímpica de Pasqual Maragall, que volia inventar una bandera i un himne per a la seva Corporació Metropolitana abans de ser president de la Generalitat; la «millor ciutat del món» (Joan Clos); «l'única ciutat real que apareix en el Quixot» (Canal Cultura, publicació digital de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona) és, en realitat, una ciutat cada vegada més inexistent, no sols pel procés d'anorèxia demogràfica que pateix, sinó per l'estratègia sistemàtica de despersonalització a què l'han sotmesa els seus governants, fins a convertir-la en una Cosmòpolis que és la capital d'un país de les meravelles que fabriquen cada dia els ideòlegs del poder, una mena de «no-lloc» asèptic com la sala d'espera d'un aeroport que, en ser buidat de continguts identitaris i d'història, esdevé un terreny adobat per a la implantació de continguts forans. Més decidit que els dirigents de l'acomplexat «oasi català» convergent, l'Ajuntament de Barcelona ha convertit en fets d'una estranya normalitat poder escoltar flamenc davant la catedral, sentir pregons de festa major en castellà perquè «tothom l'entén», inaugurar fòrums «universals» amb manifestacions culturals andaluses, considerar literatura catalana la que fan els escriptors locals que escriuen en castellà i omplir l'agenda d'actes de la festa major de grups de «rock de barri» o «so de Barcelona» que s'expressen, naturalment, també en castellà, de manera que si Catalunya era un oasi abans de l'arribada al poder dels «progressistes», Barcelona fa molts anys que és un desert, almenys des del punt de vista de la catalanitat. No és casual que la immensa majoria de grups de rock català siguin de «comarques» o de la resta dels Països Catalans.
La tasca que han dut a terme els socialistes durant els darrers vint-i-cinc anys té el dubtós honor de ser una continuació de l'obra franquista, tant pel que fa al porciolisme urbanístic com també perquè ha consistit a aplicar un programa de desnacionalització de Barcelona i exportar-lo a la resta de Catalunya amb la intenció de diluir-la progressivament en una gran àrea metropolitana, envoltada d'un immens parc temàtic d'esbarjo barceloní sense personalitat, ni història, ni projecte de futur que no siguin els productes tipus Fòrum fabricats pels governants: una massa indiferenciada de ciutadans desarrelats i vulnerables a les fal•làcies espanyolistes, propagades pels mitjans de comunicació «amics», els quals, amb el seu pes demogràfic, consoliden les inèrcies creades pel franquisme i per la Transició, és a dir: que el simple funcionament automàtic d'una realitat creada en contra nostre ens pot acabar aniquilant. A això es referia Vicent Bello quan afirmava que, amb uns quants anys més d'Estat centralista i d'hegemonia social, econòmica i cultural espanyolista, la qüestió nacional podria quedar liquidada.

Benvinguts a Cosmòpolis
No fa gaire, en un bar històric de deliciosa ambientació francesa que ha sabut conservar el seu encant al cap dels anys, malgrat els estralls de la modernor en tota la ciutat, una amiga francesa coincidia amb mi a valorar que el nivell de conservació del patrimoni històric i cultural, incloent-hi els cafès i locals amb tradició i caràcter, diu molt del grau d'autoestima d'un poble, de la mateixa manera que el poc respecte, la ignorància, l'enderroc i la modernització compulsiva demostren el seu grau d'autoodi. Què hauríem de dir, doncs, de la relació del nostre poble o, més concretament, dels nostres dirigents, amb la llengua i la literatura del país? ¿N'estan orgullosos i, en conseqüència, dediquen els màxims recursos possibles a fomentar-ne la difusió i el prestigi o fan una altra cosa?
L'escriptor, assagista i traductor Sam Abrams parlava en un article sobre Cosmòpolis, nom de la «festa literària» biennal que organitza el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, la tercera edició de la qual serà excepcionalment aquest any per fer-la coincidir amb la celebració de l'Any del Llibre que promou l'Ajuntament de Barcelona. En el seu article, Abrams recomanava als organitzadors de la festa literària cosmopolita que, abans de l'edició següent, fessin un curs accelerat de cultura literària catalana, en comprovar «la inexplicable marginació» a la qual havia estat sotmesa la cultura catalana en el certamen. La primera edició de la festa –continuava dient Abrams– ja va suscitar dures crítiques, i els organitzadors van prometre «esmenar aquest aspecte en futures convocatòries». Però, segons l'articulista, aquesta millora es va limitar a tractar la cultura catalana de tres maneres: ignorant-la, recloent-la en un gueto i suplantant-la amb el típic recurs babèlic de convidar escriptors en castellà en representació de la literatura catalana, de manera que la festa, amb l'aclaparador predomini de participants forasters, esdevingué una apoteosi grandiloqüent del provincianisme (segons Josep Ramoneda, director del centre, «un certamen de literatura universal») en què els participants se'n van anar de Catalunya ignorant la realitat del país i sense haver tingut gaires opcions d'entrar en contacte amb els autors d'aquí, per l'estranya dicotomia que fa inconciliables per a «cosmopolites» com Ramoneda conceptes com tradició i modernitat, arrelament i universalitat, nacionalisme i cosmopolitisme, encara que es puguin enriquir recíprocament, com demostra el cas de tants escriptors, intel•lectuals i creadors de tot arreu.
Però, aquesta marginació que denunciava Abrams ¿és un simple accident, un cas excepcional, una anècdota provocada per la poca eficiència d'uns organitzadors o, més aviat, una pràctica habitual en el món de la gestió cultural i els mitjans de comunicació? Quin tractament rep la nostra cultura (i quan dic la nostra cultura vull dir la nostra cultura) per part de les institucions i els mitjans, després de l'intent genocida perpetrat pel franquisme i la normalització de la anormalitat que consolidà la Transició? Davant la realitat inqüestionable d'un procés de substitució cultural i lingüística en l'àmbit dels Països Catalans, més o menys avançat segons el territori de què parlem, què fan els nostres representants polítics i els nostres mass-media per a invertir-ne la tendència? Per a aturar el procés, caldria crear les condicions més propícies perquè la llengua i la cultura catalana tornessin a ser les predominants, començant per una percepció social generalitzada del caràcter inevitable i imminent d'aquest predomini, perquè, mentre la població entengui que la llengua del poder (polític, empresarial, judicial, policial) i de l'èxit (Beth Rodergas i altres joves catalans que han «saltat a la fama» cantant en castellà) és una altra, totes les campanyes institucionals que diguin «Tu ets mestre» per a animar la gent a parlar en català als nous immigrants tindran una incidència reduïda. Quan un escriptor que escrivia en català guanya un premi important i ben dotat econòmicament, que guardona obres escrites en castellà, sorgeix una pregunta clau per a una veritable normalització lingüística: en quina llengua és possible guanyar-se la vida o arribar al nivell màxim de realització dels propis potencials humans? Si la resposta és «el català», això vol dir que anem pel camí correcte.
Però no sembla que les coses vagin ben bé per aquí. El document apòcrif sobre els mitjans de comunicació a Catalunya, que provocà la caiguda de Miquel Sellarès, posava en relleu, d'una manera políticament força incorrecta, una sèrie de qüestions que se sabien o s'haurien de saber: per exemple, que la Generalitat, amb la seva política de subscripcions, no afavoria pas les publicacions en català, sinó més aviat al contrari. Altres institucions tripartides, com l'Ajuntament de Barcelona, també haurien de fer públiques les seves xifres pel que fa a aquest apartat.
I, quant al tractament dels mitjans (majoritàriament en castellà o pensats des d'una òptica inequívocament espanyolitzadora) de la nostra cultura, puc esmentar-ne un cas significatiu: la consideració que dedicà la premsa més o menys barcelonina al lliurament dels Premis de la Crítica Serra d'Or de l'any passat: l'Avui n'informà en un racó de pàgina, sense fotografia, en una breu crònica anònima i comprimida per la pàgina i mitja en què es recordava el primer aniversari de la mort de Terenci Moix, escriptor català que triomfà en castellà; La Vanguardia i El País hi dedicaren dos breus; El Periódico, res de res, perquè li devia faltar espai per a les fotografies de Beckham, els toreros, els cantaores assassins i altres temes de més actualitat.
Tot plegat potser no és tan estrany, si recordem el comentari de Joan Sales sobre el silenci amb què la crítica de l'època va acollir La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: «No és per a nosaltres cap sorpresa; d'ençà d'un quart de segle, estem avesats a aquest silenci tan glacial com significatiu entorn de quasi totes les obres catalanes ambicioses que van apareixent. Forma part d'una vasta maniobra (només els càndids sense remei poden no haver-se'n adonat encara) encarrilada a fer arrelar entre nosaltres una altra literatura en substitució de la pròpia.»
I si hem de parlar de TV3, que ja va néixer amb la xacra provinciana d'evitar com fos el perill de ser acusada (pels espanyols) de «televisió antropològica», el relatiu pluralisme que hi havia abans s'ha acabat i, en els informatius, s'hi observen nivells de sectarisme i d'espanyolització dels continguts que fan angúnia. Avui dia, veure les notícies de «la nostra» sense proferir crits d'indignació és gairebé impossible, sobretot quan els presentadors repeteixen «aquí, a Espanya», o quan transformen unes escaladores catalanes en «les primeres espanyoles que han pujat a l'Everest», o quan proclamen (amb una alegria que se suposa que hem de compartir) que «s'han classificat tants espanyols per a l'eliminatòria següent» d'alguna competició esportiva o, quan la notícia és l'enèsima enquesta de la Direcció General de Política Lingüística per demostrar que el català va bé, apareix a la pantalla un titolet que diu: «Un país, dues llengües».

El paper normalitzador del professor Buenafuente
L'amic Buenafuente ha estat durant molts anys una estrella mediàtica de TV3 i un bon exemple de què és l'autoodi i de com es pot contribuir a destruir una comunitat i una cultura sense que es noti, perquè extingir-se rient deu ser menys dolorós que fer-ho lluitant. Quan li van cridar l'atenció perquè utilitzés més el català i millorés la qualitat de la llengua en els seus programes, Buenafuente va respondre que «a ell no li pagaven per fer de mestre, sinó per fer riure». Aquesta resposta val la pena analitzar-la des de dos vessants:
1) Buenafuente era mestre o no? Si ho era, què ens ensenyava?
2) Si és veritat que feia riure, com ho aconseguia? És a dir, de què reia Buenafuente?
Gràcies a la seva enorme popularitat, penso que, malgrat que ell ho negués, era mestre, perquè influïa en la percepció de la realitat de la gent del carrer i, a més, va fer escola entre els professionals del ram dels «comunicadors». La conyeta fàcil, sobretot a costa dels febles i els oprimits, s'ha anat escampant, i s'ha posat sospitosament de moda riure's de la Moreneta, de sant Jordi, etcètera. Jo he vist periodistes de la ràdio fent-se un tip de riure sobre el nostre patró a la seva paradeta de Sant Jordi i, tot seguit, posant-se mortalment seriosos perquè se'ls acostava el president de la Asociación de Víctimas del Terrorismo. Buenafuente, doncs, no solament era mestre sinó que, en cada programa, tenint en compte la llengua usada i el tipus de convidats, ens donava tota una lliçó del que en Joel Joan va anomenar «normalització espanyola».
Però sovint també es reia directament del català, com quan es burlava de paraules com «esvoranc» o promovia barbarismes com «matxembrat». Una interpretació possible del rerefons del seu particular sentit de l'humor seria aquesta:
1) El català, si no és castellanitzat, com el seu, no fa riure.
2) Tot el que és genuí, és a dir, català, és ridícul i, per tant, qualsevol personatge que tingui la desgràcia de ser «massa català», com Xirinacs o els Pets, quan sortia en els seus programes era ridiculitzat sistemàticament. Buenafuente també es reia de tots els derrotats (en «modern», de tots els fracassats): per exemple, els republicans dels anys trenta eren, segons ell, una colla de «pringats». En conclusió, que, pel fet de ser catalans, som fracassats i dignes de ser escarnits per la televisió per personatges tan simpàtics com Buenafuente.

Genocidi cultural a la secció de joguines
No voldria acabar aquest article sense apuntar un tema que no és de cap manera anecdòtic, perquè, encara que no tingui gaire a veure amb la problemàtica del «cosmopolitisme», és una conseqüència directa de la confluència perversa entre la nostra condició de poble colonitzat i el fenomen de la globalització. No vull entretenir-m'hi gaire; anem directament a les conseqüències: de què serveix als nostres infants saber català o, si són petits, només català quan van al cinema a veure una pel•lícula que només els ofereixen en castellà o quan entren a la secció de joguines d'uns grans magatzems o d'una botiga i les joguines els parlen en castellà o en anglès? A casa, des del dia de Reis tenim una granota «didàctica» que, en prémer-la, diu «Hola, soy Croki, juguemos», canta l'alfabet i els nombres en castellà i ensenya als nens catalans a dir «por favor», «gracias» i «buenas noches».
Em temo que n'haurem de continuar parlant.

L'estiu passat vaig fer un curset d'anglès. Érem un grup de vuit persones; la majoria, joves. Tret de jo, que en tinc uns quants més, la resta devien ser d'entre vint i trenta anys. Un cop acceptat i assumit aquest fet, em vaig disposar a treure el màxim profit de l'experiència, que com es podrà veure, em va significar una doble immersió: lingüística i generacional.
Pel que vaig poder comprovar al llarg del curs, la major part dels integrants del grup eren de parla catalana: només un noi rus i una noia barcelonina, filla de pares andalusos, parlaven exclusivament en castellà, encara que tant l'un com l'altra entenien perfectament el català. De fet, la noia havia cursat una bona part del seu ensenyament en català i el jove rus ja feia uns cinc anys que vivia a Catalunya i, a més a més, tenia molt bona predisposició per a les llengües: el castellà el parlava molt bé i mostrava força interès per aprendre el català.
Les classes duraven tres hores, amb una pausa al mig d'uns deu minuts, que aprofitàvem per a prendre cafè, estirar les cames i fer els típics comentaris que se solen fer en aquests moments de descans.
En les converses personals, per exemple les que mantenia a la vora del taulell mentre ens servien el cafè i pagàvem la consumició, parlava en català amb tothom i tothom m'hi contestava amb normalitat, tret de les dues persones exclusivament castellano-parlants, que he esmentat suara. Però en el moment que el grup s'asseia en rotllana al voltant d'una taula, la llengua catalana quedava pràcticament esborrada de la conversa intergrupal. Només de tant en tant, quan algú se'm dirigia a mi directament i em mirava, reapareixia la nostra llengua, ja fos en frases senceres o en paraules combinades amb altres de c