Editorials

EDITORIAL:

No podíem deixar de fer-nos ressò, des de la pàgina editorial de la nostra revista, del centenari de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), que s'escau en l'any dins el qual hem entrat.

En efecte, arran de la celebració, l'any 1906, del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el gran polític i patriota Enric Prat de la Riba, exercint com a president de la Diputació de Barcelona i dins l'ambiciós programa de dotar Catalunya d'institucions que la vertebressin nacionalment, va fundar pel juny de 1907 un organisme d'estudi i recerca d'alt nivell acadèmic que s'anomenà Institut d'Estudis Catalans. En el moment de la fundació, comptava amb una sola Secció: la Històrico-Arqueològica.

Al cap de quatre anys, o sia en 1911, s'hi afegiren dues seccions més: la de Ciències i la Filològica. Ja després de la guerra civil, en 1968, la Secció de Ciències va desdoblar-se donant origen a una nova secció: la de Filosofia i Ciències Socials. Finalment, en 1989, l'esmentada Secció de Ciències es desdoblà novament, dividint-se en una Secció de Ciències i Tecnologia i una Secció de Ciències Biològiques.

En l'actualitat, doncs, el IEC es compon de cinc seccions. A més, cada una de les seccions té diverses societats filials, que, en total, assoleixen la xifra de vint-i-sis. Un organisme, doncs, molt ric, amb molts components, amb moltes activitats (per als detalls, remetem, per exemple, al número de gener d'enguany de la revista Serra d'Or), que prestigia la cultura catalana, que és punt de referència obligat i que, com volia el fundador, vertebra no sols el Principat, sinó tots els territoris de llengua catalana.

Com que la nostra és una revista que focalitza precisament la llengua, fixem-nos una mica més en la Secció Filològica (SF). Durant aquests gairebé cent anys, ha fet una labor encomiable, sobretot en l'època de Pompeu Fabra, que en fou l'ànima i que va codificar el nostre sistema lingüístic de manera genial. Amb posterioritat a Fabra, l'obra normativitzadora de la SF ha estat també notable i generalment encertada. Ara bé, precisament perquè desitgem el màxim prestigi per al IEC, hem de fer constar que també hem notat mancances i desencerts en l'actuació de la SF. Així, simplement a tall d'exemple, hem trobat a faltar, a partir de 1971, una declaració de l'acadèmia que desautoritzés la «proposta Coromines» sobre l'ús de les preposicions per / per a, proposta filològicament infundada i gramaticalment incoherent que, havent estat seguida massa alegrement per una part dels usuaris de la llengua, ha fet molt mal a la nostra normativa. També hem detectat, en l'època postfabriana, la caiguda en algunes ultracorreccions i, a la inversa, l'adopció d'algunes simplificacions que, de fet, no segueixen el geni de la llengua, rebaixen el nivell de comprensió i són impròpies d'un estàndard adequat a les característiques del català. El cas més clamorós és el de les noves normes sobre l'ús del guionet, ja denunciades repetidament per la nostra revista. Caldria, doncs, que la SF rectifiqués els desencerts i n'evités de nous en el futur, com ara a l'hora de promulgar la nova gramàtica que està preparant.

L'enhorabona, doncs, al IEC, però augurant-li que pugui millorar, en els aspectes que calgui, la seva trajectòria.

EDITORIAL:

No voldríem acabar l'any sense fer-nos ressò del centenari de la publicació d'una obra clàssica del catalanisme: La nacionalitat catalana, d'Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 1870-1917). Aquesta síntesi històrica i política va fonamentar des del punt de vista teòric la federació de les quatre províncies del Principat en la Mancomunitat de Catalunya (1914) i posteriorment la institució de la Generalitat de Catalunya (1931). Així, el possibilisme d'aquest home acostumat a trepitjar la terra —pertanyia a una família de propietaris de comarques— aconseguí de transformar uns instruments destinats a fragmentar i dominar el Principat —les províncies— en instruments de vertebració i nacionalització.

Prat de la Riba esbossa un nacionalisme modernitzador, europeïtzador, pluralista. Ressalta l'element lingüístic diferenciador, propi dels pobles que prenen consciència de si mateixos i que pugnen contra l'assimilació externa. Segons ell, altres elements nacionals són el dret i l'art, en què s'encarna l'esperit nacional, el qual té uns drets irrenunciables, igual com són irrenunciables els drets personals.

Una de les idees pratianes més vigents és la distinció entre nació i estat, que avui esdevé més clara, a Europa, amb la cessió de moltes competències estatals a les instàncies superiors de la Unió Europea. En canvi, hem de considerar desfasada la vindicació de l'imperialisme com a fase suprema de tot nacionalisme, idea contagiada de l'ambient contemporani; semblantment, la proposta iberista, que aleshores semblava més factible que no pas la dimensió continental europea que, sortosament, s'ha anat imposant després de la II Guerra Mundial. Sigui com sigui, aquell jurista castellterçolenc provà de conciliar i superar l'ideari dretà exposat per Torras i Bages en La tradició catalana i l'ideari esquerrà exposat per Valentí Almirall en Lo catalanisme.

El valor de l'obra que comentem creix encara si es considera l'obra política i administrativa de l'autor, anomenat amb raó «seny ordenador de Catalunya». Tocant de peus a terra, anava dotant el Principat d'allò que necessitava per a funcionar veritablement com a nació, i ho feia amb esperit dialogant, cercant les persones més indicades per a cada funció i fent cas omís de les opcions partidistes d'aquestes persones. N'és un cas emblemàtic la crida de Prat de la Riba (home conservador) a Pompeu Fabra (home d'esquerres) perquè liderés, dins la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (organisme creat en 1907 per Prat en quant president de la Diputació provincial de Barcelona), la normativització de la llengua catalana.

Òbviament, commemorar una efemèride històrica no és sols un exercici d'erudició més o menys nostàlgica, sinó més aviat la recerca de punts de referència per al present. En aquest sentit, Prat de la Riba, els seus escrits i la seva obra de govern ens poden ensenyar tot el que ja hem anat veient: que cal tocar de peus a terra, és a dir, partir de la realitat, amb vista a dissenyar un futur ideal; però fer-ho amb tarannà dialogant, integrador i com més unitari millor, i alhora, treballant amb paciència i constància, pas a pas, aprofitant tots els mitjans de què disposem.

EDITORIAL:

Aprofitem aquesta pàgina editorial per a apuntar unes quantes notes d'actualitat i comentar-les breument.

En primer lloc, passat ja el referèndum (celebrat el 18 de juny) del nou Estatut d'autonomia de Catalunya, amb un resultat positiu, hem d'aconsellar que es deixin enrere les discrepàncies hagudes fins aquest moment i que tots fem pinya per aplicar-lo, de manera que les millores que comporta en l'autogovern i en la consideració de la llengua catalana –encara que quedin lluny de les expectatives de molts ciutadans i del projecte que votà el Parlament català– es materialitzin ben aviat. La gran lliçó de tot aquest procés, ens sembla, és que els catalans hem d'anar molt més units en tot allò que siguin interessos generals. Per això cal augurar-se que les eleccions anunciades per a aquest any mateix no impedeixin aquest esperit, ans el potenciïn.

En segon lloc, ens congratulem del pas endavant que ha fet el català en el seu reconeixement internacional en ser acceptat (a primers de juliol) per a les comunicacions escrites amb el Parlament Europeu. També ací hauríem volgut més, i hem d'anar maldant per aconseguir-ho, però podem estar ben satisfets d'aquest reforç de l'estatus de la nostra llengua, perquè comporta un augment del seu prestigi social. I no cal dir que els ciutadans hem de prendre nota de quins parlamentaris elegits a Catalunya han contribuït més a aquesta decisió i quins fins i tot s'hi han oposat.

En tercer lloc, i passant ara a l'àmbit de la situació del català dins l'Estat espanyol, també ens hem de congratular per la sentència del Tribunal Suprem (de data 15 de març passat) reconeixent que el valencià no és una llengua diferent del català sinó una seva varietat. Sembla mentida que calgui recórrer als tribunals per a reconèixer allò que científicament és obvi; però, lamentablement, al País Valencià s'arrosseguen uns prejudicis que afavoreixen la confusió anticientífica. Al marge d'actuacions polítiques i judicials, aconsellaríem que els usuaris d'ençà o d'enllà de la Sènia cerquem, amb coneixement, equilibri, gradualitat i seny, aquelles formes lingüístiques que més poden contribuir a la convergència entre les distintes variants, tenint sobretot en compte la tradició literària fixada per Fabra.

També volem apuntar entre aquestes notes el recent decés de la pedagoga Marta Mata i Garriga. Gràcies a ella hem tingut l'Escola de Mestres Rosa Sensat, que ha fet una gran tasca en la formació lingüística catalana, i també gràcies a ella es va adoptar el sistema d'immersió lingüística en l'ensenyament primari com a millor sistema per a aprendre la llengua pròpia o específica del país i s'evità una doble xarxa escolar. La bondat d'aquest sistema s'ha vist corroborada suara, al Principat, pel fet que la millor nota treta en les Proves d'Accés a la Universitat d'enguany l'ha treta precisament una alumna asturiana que sols feia un any que vivia a Catalunya i que hagué d'immergir-se en l'ensenyament normal en català (concretament, en un institut de Mataró). Vol dir que la immersió no va pas renyida amb la qualitat d'ensenyament. Marta Mata, doncs, ens deixa amb un bon record.

Finalment, volem agrair a la Revista de Catalunya que hagi dedicat l'editorial del número de maig proppassat, signat per Lluís Marquet, als «Quinze anys de Llengua Nacional», fent un acurat repàs de la trajectòria de la nostra associació i de la nostra revista. Provenint com prové d'una publicació amb tanta història i prestigi, és un gest que ens encoratja.

EDITORIAL:

En el moment de redactar aquesta nota editorial ens trobem, a Catalunya, en una situació política galdosa. Després d'aprovar tots els partits polítics, menys un, el projecte de nou Estatut, aquest fou portat a Madrid. Allí els partits que abonaren el text a Barcelona no foren capaços de negociar unitàriament; per tant, perderen força i el projecte quedà notablement rebaixat. I ara el nou Estatut és a punt de ser sotmès a referèndum dels ciutadans del Principat amb una nova divisió dels partits que el promogueren: uns demanen el sí, un altre demana el no.

Davant aquests fets, i bo i reconeixent la licitud de les diverses preses de posició, maniobres i lluites polítiques en democràcia, hem de constatar, com a simples ciutadans, que ha faltat altura de mires per part dels polítics, i, per tant, hem de fer una senzilla i alhora necessària reflexió demanant que, en el futur, hi hagi aquesta visió superior, visió d'Estat —encara que, ens agradi o no, Catalunya, i menys els Països Catalans, no siguin un Estat—. Quan es tracta de lleis fonamentals, com és el cas de l'Estatut, hom hauria de mirar molt més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa; hom hauria de deixar de banda les jugades tàctiques i seguir una generosa estratègia amb vista al bé comú del poble sencer. No sabem en aquests moments —la política és molt canviant— què passarà, però certament que una crida a l'altura de mires per part dels nostres polítics —i, en la mesura corresponent, per part de tots els ciutadans— serà sempre oportuna.

I, com que la nostra és una revista especialitzada en llengua, aquest mateix esperit podem aplicar-lo a aquesta. Les institucions, els agents lingüístics i els ciutadans preocupats per la llengua hem de ser conscients dels grans problemes a què el català s'enfronta a hores d'ara i actuar també amb altura de mires.

Pensem que, com va dir un nostre destacat consoci, escriptor i gramàtic, s'està perdent l'esma de la llengua. Tots hem de maldar per recuperar aquesta esma, aquest sentit lingüístic, cosa que exigeix atenció, estudi i diàleg, com el que la nostra revista pretén de vehicular.

Un altre consoci, autor d'abundant material gramatical, ho ha concretat en tres criteris rectors de la seva activitat d'estudiós, que sens dubte tots podem compartir: la unitat de la nostra llengua —unitat en el temps, que equival a dir tradició, i unitat en l'espai, que significa tenir sempre present que el nostre idioma ha d'assolir una dimensió nacional—; la seva personalitat —que vol dir que no podem renunciar a posseir una llengua pròpia, amb uns usos genuïns, sense que degeneri a la condició de dialecte d'una altra llengua o es converteixi en un patuès impresentable—, i finalment la seva dignitat, de manera que pugui anomenar-se de debò llengua de cultura, indefinidament apta per a tots els usos d'una comunitat culta.

Ja sabem que els principis, quan davallen a les concrecions pràctiques, deixen de ser tan clars i es diversifiquen, malgrat la bona voluntat de les persones, en opcions diverses. Tanmateix, si es tenen clars els principis, hi ha molt de guanyat, com també si impera en el camp lingüístic, com hauria d'imperar en el camp polític, l'altura de mires.

Repetim-ho: tinguem sentit de país, de comunitat humana que ve de lluny i vol perdurar, siguem responsables i assenyats en les nostres decisions, sapiguem mirar per damunt dels interessos particulars i les misèries humanes. Són actituds, aquestes, que sens dubte tindran tard o d'hora la seva recompensa.

EDITORIAL:

Fa deu anys que la Secció Filològica (SF) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va prendre l'acord (en data 15-3-96) sobre «l'ús del guionet en l'escriptura dels mots formats per composició o per prefixació», acord que en sancionava un d'anterior que, sense haver estat promulgat, ja s'havia començat a aplicar al Diccionari de la llengua catalana del IEC (en sigla, DIEC). Lamentablement, aqueixes noves normes sobre el guionet eren un error, com ja s'havia anat dient abans d'aquella data i com ha continuat manifestant-se després. De fet, les protestes i les peticions a la SF perquè rectifiqués han estat nombrosíssimes. Com a botó de mostra, ara ens fixarem en dues: la publicació, des del juliol de 1997, d'un full periòdic titulat Català Normatiu que, fins ara, ha sortit ja més de seixanta vegades, criticant diversos aspectes de l'actuació de la SF i, entre aquests, especialment les noves normes del guionet; aquest full té l'inconvenient de ser anònim (cosa que nosaltres desaprovem), però no es pot negar que sovint hi toca amb les seves crítiques. L'altre fet, més important, de protesta és la publicació del llibre  Diccionaris, normativa i llengua estàndard, de F. Esteve, J. Ferrer, L. Marquet i J. Moll (Palma 2003), que assenyala una sèrie de defectes del DIEC i, com no podia ser altrament, critica les noves normes del guionet.

I és que, efectivament, les noves normes promulgades ara fa deu anys tenen greus inconvenients, que ja han estat assenyalats detalladament en diversos llocs: trenquen la nostra tradició ortogràfica; ens separen d'altres llengües de cultura del nostre àmbit; contenen arbitrarietats i incoherències; no tenen prou en compte la utilitat del guionet en els aspectes fonètic, morfològic, sintàctic o d'estructura, semàntic, etc., per la qual cosa les noves normes ocasionen pronúncies equivocades o contràries a la tradició, manca de feminització o pluralització en alguns mots, ambigüitats o confusions en la comprensió, impossibilitat de distincions necessàries o útils, etc.

Per això s'ha demanat reiteradament a la SF del IEC que rectifiqués aquell acord i revisés les noves normes sobre el guionet. Fins ara no s'ha produït tal rectificació o revisió, si bé hi ha indicis que la futura gramàtica del IEC matisarà algun aspecte de les noves normes. La manca de rectificació clara i eficaç deu ser deguda a la mateixa inèrcia del funcionament de la nostra acadèmia de la llengua. En efecte, encara que individualment alguns membres de la SF no estan d'acord amb les normes promulgades, l'organisme com a tal no troba la manera de rectificar adequadament. També pot ser deguda a un cert tarannà corporatiu que té al·lèrgia a les rectificacions i, per això, busca excuses, com dir que les noves normes del guionet estan d'acord amb determinades opinions de Fabra aflorades recentment al públic. Però sobre això ja va concloure amb coneixement de causa el nostre consoci Lluís Marquet (cf. LLENGUA NACIONAL, núm. 29, pp. 24-30) que «la reforma que proposa Fabra sobre el guionet i la que ha fet la SF són totalment contràries i incompatibles».

Novament, doncs, fem una crida a la SF perquè rectifiqui. Podria fer-ho, per exemple, aprofitant l'avinentesa de preparar la nova gramàtica normativa. Seríem molts, per no dir tots, els qui agrairíem tal rectificació. I el prestigi de la nostra primera autoritat acadèmica hi sortiria guanyant. En realitat —potser no caldria dir-ho, però preferim ser explícits—, si nosaltres critiquem la SF no és pas per falta de respecte o d'obediència, sinó precisament perquè voldríem que aquest organisme fos al màxim de respectable i generés, per la bondat de les seves decisions, una obediència convençuda. Tant de bo que fos així.

EDITORIAL:

Com que, en la lluita pels ideals de LLENGUA NACIONAL, no ens podem deixar vèncer pel desànim, avui, en aquesta pàgina editorial, ens fixarem en uns quants fets produïts recentment que generen esperança.

Pel que fa a la situació de la cultura catalana en aquest llogaret global que constitueix el món de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació), podem constatar que els organismes competents han reconegut el domini «.cat» per als productes integrats dins la cultura catalana. No és un reconeixement de la nacionalitat catalana, però sí de la singularitat de la cultura catalana a nivell mundial. D'ara endavant, en l'àmbit, creixentment voluminós, de les TIC es podrà visualitzar l'existència del nostre fet cultural específic. Creiem que és una notícia molt bona.

Pel que fa a la situació de Catalunya dins l'Estat espanyol, també acaben de produir-se, en el moment de redactar aquesta nota, dos fets esperançadors. Un és la ratificació, per part de les Corts espanyoles, de l'acord del govern de Madrid per a retornar a Catalunya els anomenats «papers de Salamanca», és a dir, la documentació confiscada pel règim vencedor de la guerra civil, documentació pertanyent a organismes catalans i dipositada en un arxiu estatal a la ciutat castellana de Salamanca. Encara que la restitució es fa amb contrapartides oneroses, no deixa de ser, en substància, la reparació d'un acte abusiu i el reconeixement de la propietat dels documents al seu legítim amo.

En aquest mateix ordre, s'ha esdevingut un fet encara més important: l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, del projecte d'un nou Estatut i l'acceptació, per part del Congrés dels Diputats, d'aquest text com a matèria a tractar en les cambres legislatives de l'Estat. Encara que és previsible que en el seu pas per Madrid el nou Estatut sofrirà retallades, no deixa de ser transcendental que, per una banda, els partits catalans s'hagin posat d'acord per a avançar en l'autogovern i, per l'altra, que s'hagi pogut plantejar, a nivell estatal, un nou estatus per a Catalunya. El projecte, si bé es pot discutir des del punt de vista català mateix, conté, sens dubte, aspectes que suposen un notable avanç, com ara en la definició de la nostra comunitat autònoma, en el nostre finançament i en la consideració de la llengua catalana, la qual esdevindria de coneixement obligatori per als residents al Principat. Confiem que, al final de la seva llarga i complexa tramitació, aquest projecte haurà valgut la pena.

Pel que fa a la vida de l'interior de Catalunya, també s'ha produït, concretament el primer de novembre, un fet esperançador: el desplegament dels Mossos d'Esquadra a la ciutat de Barcelona. Amb aquest desplegament tindrem ja la nostra capital sota el control, en molts aspectes, de la policia autonòmica, amb tot el que això significa des del punt de vista simbòlic, de confiança entre ciutadans i institucions i de normalització lingüística, perquè és de suposar que augmentarà significativament l'ús del català allà on fins ara encara predominava l'ús de la llengua única de l'Estat central.

En fi, la segona meitat de l'any 2005 ens ha dut, als qui estem preocupats per Catalunya, la seva cultura i la seva llengua, uns quants fets esperançadors. Confiem que, fruit de la raó, de la justícia i de l'esforçada lluita dels ciutadans honestos i conscients, l'any 2006 ens en porti uns quants més.

EDITORIAL:

Voldríem subratllar, en aquesta pàgina editorial de la nostra revista, tres o quatre fets d'actualitat.

El primer és la mort, el passat 13 de juny, de l'escriptor Jesús Moncada, mort que hem de lamentar perquè l'autor, de tan sols seixanta-tres anys d'edat, encara ens hauria pogut donar molts més fruits del seu talent literari. De fet, Moncada ha estat un gran novel·lista català, que, per una banda, des del seu coneixement del llenguatge i la realitat de la seva Mequinensa natal, ha contribuït a l'enriquiment de la nostra literatura des d'una zona perifèrica (la Franja de Ponent) i, per altra banda, amb l'alta qualitat del seu escriure, ha fet conèixer la nostra literatura a l'estranger, ja que algunes de les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes. Moncada restarà un testimoni del valor de tots i cada un dels indrets on històricament es parla català i de l'aptitud de la nostra llengua per a les lletres.

El segon fet a subratllar és el lliurament, el dia 9 de juny, del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Feliu Formosa, tant per la circumstància de la continuïtat d'aquest guardó –és la trenta-setena vegada que s'atorga–, cosa que indica la vitalitat de les nostres lletres, com per la condició concreta del premiat, un poeta, traductor, dramaturg, assagista i, sobretot, traductor de moltes obres, especialment alemanyes, al català. Si de Moncada dèiem que ha portat la nostra literatura a l'estranger, de Formosa podem dir que ha dut la literatura estrangera al català, afavorint, així, el necessari comerç entre les diverses llengües i cultures.

El tercer fet subratllable, a parer nostre, és la publicació del llibre El nom, la unitat i la normalitat, subtitulat Informe sobre el reconeixement del català com a llengua oficial i pròpia del País Valencià, d'Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro. Es tracta d'un informe –ja glossat per un sociolingüista a l'interior de la nostra revista– molt clar, rigorós i documentat, que hauria de fer un gran bé en hores de confusió sobre això que tracta: el nom i la unitat de la llengua. No cal dir que la tesi dels autors, lúcids valencians, coincideix amb la que sempre ha defensat LLENGUA NACIONAL, és a dir, la unitat de fet i de nom de la llengua catalana. Recomanem vivament aquest llibre als nostres lectors que encara no l'hagin llegit.

Finalment hem de subratllar, però en negatiu, el fet que hagi sortit novament un manifest «babèlic» (els nostres lectors ja ens entenen). Sap greu que, a més d'haver de lluitar contra la incomprensió, fins a cert punt explicable, del món hispànic exterior als Països Catalans, ens trobem amb gent de casa que fa el joc a l'imperialisme espanyol. Costa molt d'entendre! Però això no ha de servir sinó per a refermar la nostra lluita pacífica i amb raons –no amb tancs– a favor de la nostra identitat secular, representada singularment per la llengua pròpia de Catalunya. Per altra banda, no deixa de ser curiós que alguns dels «manifestants» d'ara siguin precisament uns que, anys enrere, eren partidaris del «català light», cosa que demostra que, si hom es posa en el pendent de les concessions a una llengua aliena, a la llarga és temptat d'acceptar la substitució de la pròpia per aquesta altra. I precisament LLENGUA NACIONAL va néixer, a principis dels anys noranta, com a reacció contra les postures dels light. Vol dir, doncs, que, si volem defensar de debò el català, hem de defensar «un bon català», que és el que nosaltres, dins la nostra modèstia, procurem de fer.

EDITORIAL:

La mort del papa Joan Pau II, amb el seus períodes immediatament anterior i posterior, ha constituït un esdeveniment de màxim interès mundial. Per això és lògic que des de la nostra revista hi dediquem una mica d'atenció.

Per començar, s'ha manifestat que el papat continua essent una instància de gran pes i, concretament, el pontificat del papa Karol Wojtyla, per la seva llarga durada (més de vint-i-quatre anys), pels múltiples viatges d'aquest Sant Pare arreu del món i per la seva acusada personalitat i forta activitat, ha deixat fonda empremta.

Hem de reconèixer els seus mèrits: haver estat un líder mundial a finals del segle XX i a l'inici del segle XXI; procedent de l'Est d'Europa, haver contribuït a la descomposició pacífica de l'imperi soviètic; víctima d'un gravíssim atemptat, haver predicat amb l'exemple els ideals cristians del perdó, del respecte a la vida i dignitat humana, de la pau, de la llibertat, de la justícia social, de la germanor, etc. Especialment remarcables van ser les seves iniciatives de diàleg entre les diverses religions.

Ara bé, des de la nostra revista, ens interessa el tema nacional, cultural, lingüístic. Doncs bé, el papa polonès va tenir algunes intervencions destacades a favor del reconeixement de les cultures i llengües minoritzades, cultures i llengües que forneixen, deia, la base de la identitat d'una nació. També ací va predicar amb l'exemple, parlant, ni que fos simbòlicament (com no podia ser d'altra manera), en molts idiomes de relatiu poc abast, com el nostre. Joan Pau II va parlar en català moltes vegades, no solament quan visità Catalunya (novembre de 1982), sinó en ocasió de beatificacions i canonitzacions de personatges catalans. Exigir-li més, en aquest sentit, ho trobem francament excessiu.

És cert que Joan Pau II no deixava de ser un home i, per tant, limitat. Així, doncs, poden trobar-se mancances o defectes en la seva actuació; però pensem també que una persona amb tanta responsabilitat no pot pas acontentar tothom. D'altra banda, aquests líders mundials necessiten la col•laboració d'un entorn, que a vegades els condiciona. I per aquí s'expliquen algunes decepcions que el papa Wojtyla ens donà en els aspectes a què abans ens referíem. Com ha dit l'abat de Montserrat, ens falten a Roma unes persones i unes instàncies catalanes que puguin informar i àdhuc pressionar a favor dels interessos catalans i, en aquest sentit, segurament ha estat un error la supressió de la delegació que la Generalitat de Catalunya havia establert a la Ciutat Eterna. Valdria la pena de rectificar.

Davant la figura del Sant Pare desaparegut, doncs, ens inclinem amb respecte i àdhuc amb veneració, com totes les persones de bons sentiments. Creiem que va fer molt, des de les seves fondes conviccions, pel bé de la humanitat i, per tant, pel bé dels catalans. I ara, havent estat substituït pel cardenal Joseph Ratzinger, amb el nom de Benet XVI, confiem que aquest nou papa, que, a més de culte i intel·ligent, és bavarès, sabrà també entendre la situació dels països, com Baviera i Catalunya, no constituïts en Estat i que, en l'exercici d'una funció que, tanmateix, té altres objectius prioritaris, encarnarà un pontificat romà beneficiós per a la nostra personalitat cívica, cultural i espiritual.

EDITORIAL:

No podem deixar de comentar, en aquesta pàgina editorial, el fet que, amb el present número, la nostra revista arriba al nombre de cinquanta. Des de l'octubre-novembre de 1991, s'han escolat prop de catorze anys en què LLENGUA NACIONAL s'ha presentat al públic com a òrgan d'expressió i comunicació de moltíssimes persones preocupades per la llengua catalana en els dos aspectes del seu ús i del seu bon ús.

Com és de suposar, en una sèrie tan llarga hi haurà hagut números més reeixits que altres, articles més interessants o no tant, posicions clarament encertades o poc o molt discutibles. Certament, però, són moltes les veus que s'han sentit i són moltes les qüestions a què els nostres col·laboradors han aportat llum; n'és prova el fet que la nostra revista ja és citada en diversos estudis lingüístics.

Dit això, potser val la pena que aprofitem l'avinentesa per a recordar els nostres propòsits.

En primer lloc, com apuntàvem, ens preocupa l'ús del català, que es troba en un període delicat, per causes que els nostres lectors prou saben i que han quedat reflectides a bastament en les nostres pàgines. Per això convenen revistes com la nostra, que van parlant de l'ús de la nostra llengua, a vegades comparant-lo amb altres casos, bo i criticant tot allò que va contra l'ús de la nostra llengua en qualsevol dels territoris on secularment ha estat conreada i bo i encoratjant totes les iniciatives encaminades a mantenir, recuperar o reforçar tal ús. Les inevitables discrepàncies en els enfocaments sociolingüístics no ens han de fer perdre mai la visió d'aquest objectiu fonamental.

En segon lloc, també recordàvem, ens preocupa el bon ús del català. Precisament LLENGUA NACIONAL va néixer, en part, com a reacció envers la castellanització, la dialectalització i l'empobriment que s'observava en aquell moment en el nostre ús lingüístic i que, malauradament, encara perdura. Per això la nostra tasca, creiem, continua tenint ple sentit. Calen sentinelles que ens alertin contra la supeditació de la nostra llengua a altres, especialment a la que, tenint-la si us plau per força ficada a casa nostra mateix, interfereix l'ús normal del català. També són necessàries veus que posin en guàrdia contra la fragmentació dialectal, la qual, si bé de fet existeix, hauríem de mirar que no cresqués, ans disminuís, ja que sols la unió fa la força. I, encara, hem de vetllar perquè el nostre idioma no s'empobreixi i desfiguri, essent com és un idioma de llarga, noble i rica tradició literària.

Per això, voldríem acabar aquesta nota editorial fent, una vegada més, una crida a tots els catalanoparlants conscients, sigui com a individus, sigui com a integrants d'entitats, grups i altres organismes, a treballar amb seny i fermesa pels objectius expressats, que certament comparteixen. I, atesa la gran responsabilitat que té envers l'ús i el bon ús de la nostra llengua, voldríem fer una crida especial a l'Institut d'Estudis Catalans perquè doni exemple en aquesta actitud de vigilància contra l'embastardiment del nostre idioma, contra la seva fragmentació i contra la seva degradació. Des de les pàgines de LLENGUA NACIONAL s'han ofert sovint estudis i reflexions adreçats a tal fi i que, lamentablement, no han tingut el ressò que esperàvem —o almenys fins ara no s'ha notat— en la nostra màxima autoritat lingüística. Des de l'altura dels nostres cinquanta números, ens permetem —amb tot el respecte i tota la cordialitat— de recordar a la docta institució que existim; és a dir, que existeixen uns catalans preocupats per la llengua de tots i promptes a oferir la seva col·laboració per al bé comú lingüístic i nacional. És demanar massa que siguem tinguts en compte?

EDITORIAL:

Com a editorial d'aquest número de LLENGUA NACIONAL reproduïm (amb algun lleu retoc) la major part de l'article publicat en el diari Avui el 29-9-2004 i signat per Sebastià Frau i Gaià, president de l'Obra Cultural Balear, ja que expressa exactament el parer de la nostra associació; per altra banda, té l'avantatge de ser escrit des de fora del català central i del català meridional, cosa que li confereix més objectivitat.

Els darrers sotracs que hem hagut de patir al voltant de la manca de reconeixement oficial de la llengua catalana per part de la Unió Europea –que, com s'ha repetit a bastament, té el mal d'origen en la passivitat gens innocent de l'Estat espanyol mateix– ens havien deixat la còrpora prou malmesa per a haver de viure encara l'episodi de la insòlita petició de l'oficialitat també per al valencià que ha cursat el ministre Moratinos, acompanyada tot d'una –ai!– de la predisposició favorable d'algun sector de casa nostra a acceptar la doble denominació català-valencià com a eventual remei de no se sap ben bé quina malaltia.
[...]
El ministre havia de saber que, encara que l'Estatut d'autonomia del País Valencià anomenés valencià la l