Jordi Carbonell i de Ballester nasqué a Barcelona l'any 1924. Es llicencià en Filologia Romànica, féu de lector de català a Liverpool (Anglaterra), fou professor de llengua catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i exercí de catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Càller (Sardenya). Fou director de la Gran enciclopèdia catalana, és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i ha col•laborat en diverses revistes.
Quant a l'activitat política, cal destacar que formà part del Front Universitari de Catalunya, de l'Assemblea de Montserrat (1970) i de l'Assemblea de Catalunya (1971). És un dels fundadors de Nacionalistes d'Esquerra (1979) i des de l'any 1996 és president d'Esquerra Republicana de Catalunya. Li fou concedida la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 2002 i també la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona.

—Tinc entès que quan fèieu batxillerat ja vàreu tenir problemes a causa del vostre compromís cívic i que us volien treure l'escolaritat. D'on ve aquest amor tan precoç pel país i aquesta capacitat de compromís tan poc habitual en un adolescent? Quin paper hi va tenir la família?
—En la meva formació hi van influir la meva mare, que era molt catalanista, i el meu oncle Ricard. Vaig quedar sense pare a tres anys, i ell em va fer de pare i em va aconsellar tota la vida.
El català, el vaig aprendre, com tothom, a casa. Érem absolutament monolingües; encara recordo que no entenia com podia ser que en castellà d'un llit en diguessin una cama i d'una cama en diguessin una pierna. El català escrit i el català científic els vaig aprendre a l'Institut d'Estudis Catalans.

[...]

—Quina era la situació de la llengua quan vàreu entrar a la universitat?
—Era l'hora zero de la llengua catalana. No es podia imprimir res en català: ni parlar-hi, ni fer-hi cap conferència; era prohibit, fins i tot, imprimir-hi les targetes. Un dia havíem d'estampar un text privat per a una vintena de persones (llavors es feia en ciclostil), i la censura va dir que no es podia fer. A les classes i als corredors els professors tampoc no et parlaven en català, per tal com podien ser denunciats i perdre el càrrec, sense procés ni defensa. La vida en aquells moments era terrible. Si ens haguessin dit que havia de durar el que va durar, ho hauríem negat.

[...]

—¿Va ser important per a la vostra formació, l'estada a Anglaterra? Com viu un jove de l'Espanya franquista la llibertat d'un país europeu del tipus d'Anglatera?
—Anglaterra va ser un país extraordinàriament formatiu per a mi en el sentit democràtic i en el sentit estrictament polític: el govern que aleshores hi havia era el del bon temps del laborisme de l'Attlee. Vaig tornar d'Anglaterra fet un socialista democràtic, que encara sóc; ho he estat d'aleshores ençà. Anglaterra em va donar moltes lliçons: el respecte per les idees dels altres, el respecte per la intimitat i el sentit d'Estat.
Recordo que en la pensió on vivia, la qui n'era mestressa (Mrs. Beany) era furiosament antilaborista. Tanmateix, el dia que el president Attlee va fer una crida als anglesos dient que el país no podia sostenir la despesa de carbó i que s'havia de reduir el consum, Mrs. Beany va començar a afluixar les bombetes, una, dues, tres... Vuit bombetes descargolades! «Però, escolti, com és que fa el que diu el govern? —«Jo –responia ella–, contra el govern, sí que hi estic; però, contra el país, no!» La diferència, doncs, entre el que és el govern i el que és el país m'ho va ensenyar una anglesa ignorant i reaccionària. Per això, recordo que un dia (jo encara era de Nacionalistes d'Esquerra), quan el president de la Generalitat va entrar en un acte públic, jo em vaig aixecar; aleshores, un senyor que no esmento va quedar assegut al meu costat, i em va dir: «Jo per en Pujol no m'aixeco.» Jo li vaig respondre: «Jo, per en Pujol, tampoc; però, pel president de la Generalitat, sí!» Mrs. Beany m'havia donat una lliçó que em duraria tota la vida.

[...]

—Com es produeix, doncs, la vostra detenció?
—El dia de Nadal de l'any 70 vaig portar la Declaració de Montserrat a Londres, on vaig parlar per la TV, i després a París. Un cop tornat a Barcelona, em van citar a la Via Laietana; jo era partidari, amb tot un grup, de no presentar-m'hi. Però, per majoria, van guanyar els qui volien presentar-se. Vaig decidir declarar en català (tenia tota la família i amics al darrere, fent-me costat).
Em vaig presentar, doncs, a la Via Laietana:

—«¿Cómo se llama usted?»
—«Jordi Carbonell de Ballester.»

—«Hable español, por favor.»
—«Miri, entenc que els catalans tenim dret de parlar en català a Catalunya, i com que això no és un dret individual com aquesta americana, que em podria treure i la hi podria donar, sinó que és un dret col•lectiu, no hi puc renunciar, de manera que contestaré en català.»
Tots els altres, que van contestar en castellà, van sortir; a mi, em van retenir exclusivament perquè contestava en català. Aleshores em van dur al soterrani i em van començar a dir:
—«Usted no lo aguantará, porque esto es insalubre y usted es viejo (jo tenia quaranta-set anys).
—«Faci el que cregui, jo no cediré.»
Em van fer la cigonya, m'amenaçaven i em feien molta pressió psicològica. Jo responia: «L'americana la hi donaria, però, de parlar, ho faré en català.» N'hi va haver un que era dels bons i va voler discutir, ell en castellà i jo en català; i aquest, al final, em va dir: —«Pero usted no tiene en cuenta el derecho de conquista.»
—«NO!, és clar que no: per això sóc aquí.»

—Fins on van arribar les pressions?
—D'allà em van passar al jutjat, i del jutjat a la presó. En arribar-hi em diuen:
—«Usted se cree que esto es la Jefatura, pero esto es la cárcel. Ha caído en un pozo sin fondo y tiene la tapa encima; nadie oirá hablar más de usted.»
Em van posar en una cel•la d'aïllament. No em passaven el menjar que em duien de casa (el de la presó no me'l podia prendre), no tenia comunicació amb ningú, hi feia un fred que pelava. Com que era una cel•la de càstig, no hi havia llit (la tassa del vàter i un petit lavabo i prou); no hi havia res més, ni un lloc per a seure, res. Havia de posar els guants a terra per no seure a les rajoles i em cobria amb l'abric. La cosa pitjor era que no tenia res per menjar, i havia de menjar! En aquestes situacions no tens altra alternativa per a defensar-te que dir-te: «Els estàs fotent, ja s'ho trobaran. Si em desmaio i caic aquí, ja vindran; ells seran qui petaran.» Si comences a pensar: «Què em passarà?», ja estàs perdut. I quan ja estava a punt de caure, quan ja no podia més, s'obre la porta, i un pres comú em va entrar un pot de Cola-Cao calent i galetes i em va dir: «Té, noi, ho necessites.» Era el qui feia de caporal de la galeria, un català. Havia sentit la meva declaració en català, i, arriscant-se, em va portar allò, cosa que em va animar, sobretot per la solidaritat.
D'allà vaig passar a la galeria on anaven els castigats, on retenien els presos perillosos. També hi vaig tenir la solidaritat del caporal de la galeria, que era un català de Sabadell. Al final em van obrir un expedient i van cridar la meva dona per espantar-la. A la comunicació amb la família no ens deixaven parlar: jo somreia perquè els de casa veiessin que tenia una moral bona; els demostrava que estava bé. Vaig començar a parlar –en català, és clar– i llavors van interrompre de seguida la comunicació i un altre cop em ficaren en una cel•la incomunicat. Després em van fer un procés en una gran sala, amb una banderassa espanyola i el retrat de Franco (volien impressionar). Et veies a la cua dels violadors, dels lladres... Quan em tocà parlar, digueren: —«¿Cómo se llama usted?
—«Jordi Carbonell de Ballester.»
—«Yo le ruego, en virtud de algunos que no entienden el catalán, que tenga usted la amabilidad de contestarnos en la lengua oficial.»
—«Jo els tinc tot el respecte; però, mirin, si l'administració posa uns funcionaris que no entenen els administrats, això és un problema de l'Administració. Li suggereixo, senyor director, que demani un traductor jurat i que tradueixi el que dic.»
—« ¡Vaya usted con Dios!»
Aleshores em van enviar a observació psiquiàtrica, només per haver contestat en català. Després diuen que no hi ha hagut repressió contra la nostra llengua. A mi, aquestes mentides, no me les poden dir!

[...]

—Vau ser un dels fundadors de l'Assemblea de Catalunya, l'any 1971. Què queda actualment del seu esperit?
—L'Assemblea de Catalunya té un llegat de cultura política unitària, de defensa dels drets de Catalunya respecte a les agressions que vénen de fora, que continua vigent i que entenc que ha de ser fonamental en la reivindicació d'un nou Estatut i d'un nou finançament. Aquesta acció unitària ha de tenir, a Madrid, el suport de totes les forces democràtiques i ha d'utilitzar tots els mitjans que calgui, no sols els del govern català, sinó els de totes les forces democràtiques.

—A parer vostre, s'han complert els punts fonamentals que es reivindicaven?
—Els objectius de l'Assemblea de Catalunya encara no s'han complert. Les consignes de llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia són una simplificació feta per a les manifestacions. Hi ha un punt que procedeix del «Manifest de Montserrat» que diu: «El restabliment provisional de les institucions i principis configurats en l'Estatut de 1932, com a expressió concreta d'aquestes llibertats democràtiques a Catalunya i com a via per a arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació.» Aquesta reivindicació encara és plenament vigent; és el dret que tenim els catalans d'existir i de decidir el nostre futur, sense limitacions ni intervencions externes.
Es parteix, lògicament, d'un dret inalienable: el dret a l'autodeterminació, que el poble dels Països Catalans té per essència, reconegut internacionalment, i que ningú no li pot prendre. És un dret que el nostre poble ha d'exercir pacíficament i democràticament. No pot ser que Espanya decideixi què hem de fer nosaltres. No podem renunciar a decidir el que hem de fer; no hi renunciarem mai, jo no hi renunciaré mai!

—Quina és la vostra posició sobre la qüestió? Com hauria d'encaixar Catalunya en el context europeu?
—La meva posició sobre aquesta pregunta és molt clara: volem el dret d'autodeterminació per aconseguir que dins la Unió Europea siguem un Estat tan dependent de l'autoritat europea com ho siguin Itàlia, França, Espanya i Dinamarca, amb les mateixes llibertats, amb les mateixes capacitats, amb les mateixes atribucions. L'autodeterminació que jo entenc significa la proposta democràtica d'un Estat propi que tingui les limitacions com els altres pobles de la unió Europea, però també totes les llibertats que tenen. A Catalunya no li cal encaixar a Espanya. Ara bé, Catalunya, mentre sigui dins Espanya, ha de trobar-hi el millor funcionament possible i el millor acord possible.

—Què ha passat amb la idea de Països Catalans?
—Els Països Catalans no són una idea, són la realitat històrica i actual d'una nació que viu en un espai perfectament delimitat. Dintre d'aquest espai natural, doncs, perfectament delimitat i enquadrat físicament, hi ha els Països Catalans, els quals s'han trobat geogràficament, físicament i espiritualment d'esquena a la península Ibèrica. I, per on ens han vingut els atacs, ha estat per darrere, per l'esquena, o pel nord. Si en mirem el mapa, veurem que hi ha un punt que és el més vulnerable, aquell que es troba al centre del País Valencià, no pas a Castelló, ni a Elx, ni a Xàtiva.
Doncs, si tots els països tenen dret de refer la seva realitat, pel mateix dret reivindiquem que els Països Catalans puguin ser una realitat, no solament física i cultural sinó també política. La Constitució espanyola és antidemocràtica, perquè prohibeix la confederació dels Països Catalans. Nosaltres els reivindiquem.

—La realitat del català encara és lluny d'ocupar el lloc que li pertoca. Com contempleu el futur de la llengua? Què podem fer els ciutadans?
—¿Hi ha algú que dubti que la llengua que es parla a França no sigui el francès, o l'espanyol a Espanya, o l'italià a Itàlia, o l'alemany a Alemanya? Hi ha algú que en dubti? ¿No diu la Constitució que a Espanya tothom té el deure de conèixer el castellà i el dret d'usar-lo? Doncs, no veig per quina raó, a Catalunya, als Països Catalans, la gent no hagi de tenir el deure de conèixer el català i el dret d'usar-lo. Això no vol dir que l'hàgim d'imposar a la gent que té una altra llengua.
Si nosaltres no hem renunciat a la nostra llengua quan hem sortit del país, no podem pas dir que els altres hi renunciïn quan vénen aquí. Ara bé, si vénen aquí, tenen el deure de conèixer el català i el dret de parlar-lo.
Jo visc en català. Sempre parlo en català als desconeguts, i la gran majoria em contesten en català, bo o dolent; algun em contesta en castellà i jo ja l'entenc. Però hi va haver un taxista que em va dir que no m'entenia. Li vaig dir: —«Pari!, vostè no és competent per a fer un servei públic a Catalunya.» Aleshores em va respondre: —«¿Y la bajada de bandera, qué? Tornant-m'hi: —«Vagi a cobrar a Salamanca!». Escolta!, això és la cosa normal. A veure si algú s'atreveix a dir a França, a Anglaterra, a Alemanya, a Itàlia, a la Conxinxina, que no entén la llengua del país. Això no és imposició!, això és la nor-ma-li-tat!

—Hi ha qui afirma que la persecució contra la llengua no ha estat tal.
—En la transició hi va haver avenços, però és mentida que no hi hagi hagut repressió contra la llengua catalana: hi ha hagut una persecució sistemàtica, feta amb la intenció de fer desaparèixer el català. Sí senyor! Llegiu els llibres de Benet o de Ferrer i Gironès o feu parlar la memòria col•lectiva, l'experiència individual de molta gent. Si el català no ha desaparegut ha estat per la tossuda voluntat dels catalans de mantenir-lo. Aquesta voluntat continua existint, i això és el que en garanteix el futur.

—La realitat és que recents estudis indiquen que, malgrat que cada dia hi ha més ciutadans que entenen el català, l'ús social disminueix. Aquests estudis afirmen que els nens i els joves parlen català a l'aula i castellà al pati i en el lleure. Quines mesures hauríem d'adoptar per a fomentar l'ús del català? Què penseu de les sancions?
—L'acció s'ha de fer damunt els poderosos, no sobre el pobre desgraciat que acaba d'arribar ni sobre el qui fa vint anys que és aquí i que continua parlant castellà a casa seva, igual que han fet el Calders, l'Artís, l'Oliver quan han estat a l'exili. Dels vinguts ací, la primera generació a vegades no el parla, però els fills d'aquests ja són catalans, i els néts ja la tenen com a llengua pròpia. Hi ha escoles on passa això, que al pati es parla castellà. Ja sabem que el català no pot ser una llengua d'imposició, sinó que ha de ser la llengua de funcionament normal d'un país. Si això en tots els països del món funciona bé, no entenc per quina raó no ha de funcionar en el nostre.
Amb qui s'ha de ser dur i a qui s'ha de fer el boicot és amb els senyors que etiqueten en castellà els productes, que fan les instruccions en castellà en els medicaments, que posen en castellà les normes de funcionament dels aparells. Aquests han de ser castigats, perquè ho han d'escriure també en català; a part, que ho escriguin en tantes llengües com vulguin. Però, que ho escriguin en castellà, francès, alemany, grec... i fins a vint llengües diferents, i que el català no hi sigui, això és vergonyós i il•legal, això és un insult; aquests senyors no compleixen la llei de política lingüística.
Però, aquesta llei de política lingüística és un desastre: no té cap element coactiu per a fer-la funcionar; una llei que no té mitjans per a fer-la complir no és una llei; és un consell de bones intencions. Tanmateix, si els qui no la compleixen poden no tenir càstig, sí que podem aplicar avantatges especials als qui la compleixen. Ja veuries com al cap d'una temporada els qui no la compleixen la complirien (avantatges fiscals o del tipus que siguin).

—Els joves entenen que no fa pas gaire, durant la dictadura, es negava, entre altres, el dret a la llengua i es torturava la gent. Vós mateix vau patir la repressió policíaca d'una manera molt dura. La transició potser ens ha fet massa desmemoriats?
—Els joves són la gran esperança del país. Un país que no té confiança en els seus joves és un país destinat al desastre; no és veritat que els joves no tinguin aspiracions; en tenen moltes. Els joves no són el problema del país. La joventut política de tots els partits és una gent magnífica i d'empenta. Alguns ja han arribat a diputats i altres encara lluiten a la base i defensaran allò que en aquest país és irrenunciable, que és el seu dret de viure en plenitud de país normal, en el món en què nosaltres ens trobem.

—Vós mateix vàreu pronunciar una frase que ha esdevingut emblemàtica: «Que la prudència no ens faci traidors!»
—La vaig pronunciar per primera vegada l'Onze de Setembre de 1976. La prudència és fonamental en la nostra política i ho és en un país que ha de saber mantenir-se. Ara bé, un país prudent no vol pas dir un país que capitula contínuament, que s'ajup constantment. Hem de ser un país lliure, en el qual la gent pugui viure en plenitud allò que és.
Si en les persones no hi ha cap utopia, aleshores no hi ha en elles la possibilitat de viure plenament. Les utopies són els únics objectius que es poden convertir en una autèntica realitat. Si no tens cap on anar, no aniràs mai enlloc. Si et marques un objectiu utòpic, és possible que no l'aconsegueixis, però tendeix-hi!, avança-hi! Avançar!, que m'agrada!, aquesta paraula.•

Joan Triadú –professor de català, pedagog, crític literari i promotor cultural– és un inqüestionable lluitador en pro de la llengua i la cultura catalanes. Us donen unes pinzellades d'una entrevista que li vam fer, on analitza amb lucidesa crítica el passat i el present del català i on continua defensant, com sempre, la dignitat d'una llengua mil•lenària, sense renúncies de cap mena.

—Com a gran lector i com a crític literari que sou, què us sembla, en general, l'ús que fan de la llengua els escriptors actuals que publiquen articles en els mitjans de comunicació en català?
—Bé, hi ha de tot. Mai no s'havia escrit tant en català com ara. I, per tant, hi ha de tot, és a dir, hi ha textos de qualitat molt diversa. Em penso que també passa en altres llengües: he llegit queixes molt serioses d'escriptors castellans –de raça, podríem dir– que estan molt amoïnats amb el castellà que s'escriu. Els francesos diuen que mai no s'haurien pogut pensar que la gent escrivís tan malament el francès com ara, perquè resulta que les escoles no l'ensenyen com l'ensenyaven abans i el grau d'exigència ha baixat. Això no és cap consol, entenem-nos. Una part dels escriptors escriuen bé, fins i tot molt bé, i únicament hi hauria de passar un corrector, perquè molts escriptors, en algun moment, baden i cometen errors de sintaxi i algun de lèxic: calcs del castellà, que és la cosa més estesa. Ara bé, la cosa més greu és una certa tendència, en el mitjans de comunicació majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà. En això hi ha hagut una doctrina, en nom de l'audiència, que ve a dir que com més ens acostem al castellà més gent ho entendrà, més gent ho llegirà. Per exemple, m'he adonat, llegint el diari en català, i setmanaris i altres revistes periòdiques, que molt sovint (en el camp esportiu, en el camp polític, etc.) surt l'expressió «algú està fart d'una cosa». Fart és un adjectiu amb un sentit molt fort, i la gent no el fa servir a cada pas. És, naturalment, una paraula catalana i no hi tindríem res a objectar si no fos perquè arraconen completament la forma tip. Però hi ha una diferència de matís entre tip i fart, i no ho pensen. Aleshores, per què? Perquè el castellà té harto i no té «tipo». Millor, es diu sempre millor, i no es diu mai més bé, perquè en castellà no hi ha «más bien». I és greu que imposin aquest criteri. Quan una cosa s'esdevé per la pressió del castellà, una pressió tan forta que no solament és de govern sinó també d'ambient social, doncs s'explica; el que no és just ni lògic és que hi hagi un criteri en aquest sentit, el criteri d'acostar la llengua com més millor al castellà. Això no ho fa cap més llengua: no he sentit dir mai que els francesos escriguin o diguin tal cosa de tal manera perquè s'assembla més a l'anglès. Ara bé, això a part, potser teníem la impressió que la llengua s'usava més correctament quan s'escrivia poc, perquè era més corregida, perquè eren més pocs els qui escrivien, i s'hi miraven més. Però pensem una cosa: podríem agafar una comunicació del senyor Aramon (em sembla que la tinc per aquí) dels anys cinquanta, és a dir, de fa mig segle, en què feia una dissecció de tots els escriptors de l'època: d'en Pedrolo, de la Maria Aurèlia Capmany, i d'altres, que va provocar les ires dels qui anaven contra els correctors, i que atacaven el gran amic i corrector que era l'Artells; però el senyor Aramon no feia més que avisar sobre la genuïnitat lingüística. I encara, anant més enrere, agafeu diaris de l'època de la República i veureu què passava pel que fa a la llengua. Jo demanaria que els editors, que ja sé que van carregats quant a despeses, tinguessin correctors bons, i que aquests correctors treballessin bé. Jo em passo moltes hores llegint, i de tant en tant no em puc estar de marcar amb llapis o amb bolígraf errades que vaig trobant.   

—Com veieu l'ús de la llengua i el seu conreu en el camp de l'ensenyament?
—En els temps «aquells», heroics, no podíem ni somiar que el català s'ensenyaria, a l'escola, des dels tres anys. Nens i nenes d'origen castellà o d'altres llengües i cultures reben l'ensenyament en català, i això és molt important. Això s'ha aconseguit gràcies a tenir les competències en Ensenyament, un fet que cou molt als adversaris i que si poguessin ho bandejarien immediatament, perquè saben que és molt bo per a la llengua. Ara bé, és preocupant que, malgrat això, l'ús del català no avança prou. No és culpa de l'escola, no és culpa de les institucions, és un fet social. Avui estem amb uns nivells de més del 90% de la població que entén el català, i potser amb un 80% que fins i tot és capaç de parlar-lo, però la gent no el fa servir. I això de l'ús de la llengua no es pot imposar. És una llavor que es porta dins. Et vénen a l'escola pares parlant en castellà ells amb ells, portant-te un nen o més d'un, i els dius: «Escolteu, aquesta escola és catalana, vol dir que tot l'ensenyament es fa en català i, respectant les lleis, a secundària tindrà una línia en castellà, i, a més a més, francès i anglès; fora d'això, sapigueu que tot és en català.» I et diuen: «Ah, sí!, si és el que volem!» Com quedem? I t'expliquen: «És que ens vam conèixer parlant en castellà.» I, és clar, desitgen que els seus nens sàpiguen bé el català.

 [...] 

—Vós sou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (Secció de Filosofia i Ciències Socials), en tant que pedagog. Com que sou seguidor de Mestre Fabra, i professor de català, impulsor de cursos, etc., heu seguit sempre molt de la vora les qüestions lingüístiques. Per això volem saber quina valoració feu dels últims documents de l'Institut de temàtica normativa i, ben concretament, de les noves regles d'ús del guionet.
—Sempre l'Institut, en qüestió de llengua, ha partit de la normativa de Pompeu Fabra i ha procurat seguir-ne les directrius. En el temps que Fabra va estar a l'exili, on va morir, la Secció Filològica, per mitjà sobretot del secretari general, el senyor Aramon, no va fer res més que continuar l'obra de Fabra i practicar-hi algunes petites modificacions, sobretot de lèxic o d'algun altre tipus, especialment a causa dels neologismes. Alguns d'aquests canvis ja són reflectits en la segona edició del Diccionari Fabra, prologat per Carles Riba. Tot això jo crec que ha continuat amb poques variants fins ara. La veritable novetat ha estat quan ara la Secció Filològica ha dut a terme modificacions ortogràfiques de certa importància. Aquestes modificacions crec que no són encertades. És a dir, jo per principi sóc radicalment contrari a modificar l'ortografia, si no és que es tracta d'un error, d'una confusió entre dos vocables, d'un perjudici per a la llengua. Per exemple, casos de confusió d'una variant lingüística –valenciana, de Catalunya Nord, o mallorquina, etc.– i que, fent una petita variació ortogràfica, es pugui evitar la confusió de vocables. Si no és això, crec que les modificacions ortogràfiques són un error que hauríem d'evitar. Jo faria el retret als membres de la Filològica que han apostat per aquestes modificacions dient-los que em penso que no van prou a l'escola ni prou a l'ensenyament. Si anaven a l'ensenyament, sobretot a l'ensenyament primari, i secundari, i professional, veurien que l'ortografia hauria de ser molt respectada i pràcticament intocable. Perquè introduir modificacions en els llibres que s'estan treballant i que serveixen per a l'escola, dificulta l'aprenentatge de l'ortografia. Un plantejament tot altre seria una modificació molt important, general, de tota l'ortografia; un plantejament que digués: res de les lletress inútils, res de les confusions (erres mudes, hacs...). Sabem tots que Fabra era partidari de suprimir la lletra hac, com ha estat dit i repetit; però Fabra es va conformar amb uns criteris generals. Si no es tracta de simplificar radicalment l'ortografia, cosa que alguna llengua ha provat de fer amb més o menys èxit, fer retocs com aquests que s'han fet és una cosa discutible sempre. Per això, en el nostre cas, els retocs fets s'han discutit i es discuteixen. Em sembla que allò fou un error lamentable. L'atzagaiada ja està feta, i cal evitar que no se'n faci cap més. Dic això sense voler enemistar-me amb ningú, perquè tinc molt bons amics en la Secció Filològica.

—I respecte del Diccionari de l'Institut, quina és la vostra opinió?
—Jo faig servir sobretot el Diccionari Fabra, la segona edició, o sigui el Fabra d'en Riba, i el de l'Enciclopèdia. Jo no m'he entretingut a fer un repàs d'aquest diccionari d'ara de l'Institut, però, pel que he llegit en comentaris en revistes, en publicacions... hi ha una quantitat d'errades massa gran per a tenir-hi confiança, perquè van anar massa de pressa a fer-lo. Crec que no és ben bé el Diccionari de l'Institut. També vaig veure, i ho vaig dir en una enquesta que em van fer, que quan una paraula era anglesa o francesa, si no la posaven en cursiva, hi escrivien angl. o fr.; en canvi, quan era castellana, no ho indicaven. Això ho vaig dir i no m'ho van desmentir, i també crec que és un error. Jo quan necessito arribar a fons d'una paraula o d'una expressió me'n vaig a l'Alcover-Moll. Encara que porti aquest nom tan desgraciat de Diccionari català-valencià-balear, a mesura que hem anat assimilant les formes mallorquines i valencianes, en la literatura, en els escrits i en les publicacions periòdiques, i encara altres formes de la Catalunya Nord i de comarques del Principat, ara veiem –més que llavors– que es necessitava aquest diccionari, perquè l'Alcover-Moll enregistra tots aquests mots. Calia consignar aquests mots i veure fins a quin punt podien fer el seu camí. Per tant, continuo creient que el millor diccionari que tenim és l'Alcover-Moll, i que el diccionari de l'Institut s'hauria de tornar a fer –com em penso que ja estan fent– amb més calma i amb molt de compte. Perquè un diccionari, si no és segur, més val que no existeixi.

[...] Pel que tenen de força simbòlica, les figures d'Aribau i de Fabra anuncien que la llengua serà el centre de la vida de Pous. Una vida de pocs anys i molts afanys, oberta a Manlleu, on nasqué en 1932, closa a Zuric, on residí els darrers anys, abans de venir a morir a Catalunya en 1976. Es tracta d'una personalitat formada sobre les experiències bàsiques de la llengua. La poètica, la científica i la social.

[...]

 L'experiència científica de la llengua el féu filòleg, romanista. Durant els estudis al Seminari de Vic s'interessà per la llengua, per les llengües, més que per cap altra disciplina. Cal no oblidar que el llatí, el grec i l'hebreu eren llengües obligatòries. I el castellà i el francès. El català, que era exclòs del pla d'estudis, esdevingué molt aviat el centre dels seus interessos.

[...]

Se n'anà a estudiar romanística a la Universitat de Tübingen (1964-1971), on ensenyava el lingüista romanès Eugenio Coseriu. L'experiència social de la llengua el féu professor de català. No un professor convencional, sinó un professor proselitista. A la Universitat de Tübingen feia classes a estudiants de llengües i literatures romàniques. Eren optatives, però atreien els millors estudiants. Començaven d'anar-hi per curiositat i acabaven agafats pel professor. L'entusiasme de Pous per la llengua catalana era encomanadís. Abans de consolidar el lectorat, cap a 1970, hauria tornat a Catalunya, si hagués trobat un lloc en l'ensenyament o en la incipient indústria cultural. En 1968 s'havia creat la Universitat Autònoma de Barcelona en un clima d'afebliment de la dictadura franquista i de permissivitat en el camp de l'ensenyament del català i en català. Però Pous no trobà les connexions necessàries per al retorn i s'afiançà com a professor-lector de català a la Universitat de Tübingen i després a la de Zuric. Tres experiències de llengua i un únic entusiasme posseïren Antoni Pous. Quan la mort vingué a posar-li el darrer interdicte, havia coronat amb èxit la triple experiència de creació, de ciència i de docència. Durant curs 1975-1976, en efecte, aconseguia una fita en la seva trajectòria de poeta, lingüista i mestre. Com a poeta, treballava en un epos de gran volada, Lapidari, on cada pedra preciosa representava un personatge i on el conjunt de les veus dels personatges haurien fet reviure el destí del poble català i del poble occità. Com a lingüista, tenia a punt de presentar la tesi de doctorat Llenguatge i estructura model en el sistema de Ramon Llull. Per últim, com a mestre, accedia a una plaça estable de professor a la Universitat de Zuric i preparava uns cursos d'estudis catalans per a universitaris estrangers a Peníscola. Era un dels professors més estimats dels alumnes. Tota la seva activitat girava a l'entorn de les classes. Fascinava els estudiants no sols perquè aprenguessin català, sinó perquè s'adonessin que el català era la llengua d'una cultura d'Europa, perseguida pel règim de Franco i tanmateix viva, actual, vàlida per al món contemporani. Aquestes tres experiències de llengua arribaren al grau més elevat de condensació en l'obra Traduccions de Paul Celan, que pogué veure publicada pocs mesos abans de morir.
Antoni Pous representà en anys difícils un exemple d'entusiasme total per la llengua. Un entusiasme que encara viu en els qui ens en vàrem encomanar.